El senat de Alemanya vol prohibir els cotxes nous de gasolina i dièsel a partir de 2030 (E1), el govern de França està donant ajudes de 10000€ als francesos que compren cotxes elèctrics, i subvencionant amb un 30% la instal·lació dels carregadors dels cotxes elèctrics a 1 milió de domicilis francesos fins el 2020 (E2), i que fa el govern d’Espanya ? Doncs està pressionant en Europa per tal que els cotxes puguen contaminar més i per poder retrassar els controls nous per detectar la contaminació excessiva dels cotxes. (E3)
Tal vegada podeu pensar que el govern espanyol fa bé defensant la industria dels combustibles fòssils espanyola per defensar els llocs de treball, però aquesta indústria no té gaire futur, i quan més tardem en afavorir la indústria que la substituirà menys llocs de treball es crearan al nostre país. El govern de Rajoy no vol veure el que ens juguen amb el canvi climàtic, per això us he traduït un article del pare de la lluita contra el canvi climàtic James Hansen on ens explica clarament algunes de les conseqüències que patirem els humans amb el canvi climàtic.
L’article original en anglès el podeu trobara ací. (E4)
Fusió del gel, pujada de nivell dels oceans i supertormentes: L’amenaça de danys irreparables. (22 de març de 2016)
El vídeo original en anglés el podeu veure ací: (E5)
Sóc James Hansen, director del programa de coneixement científic del clima de l’institut de la Terra a la Universitat de Columbia. Vull parlar-vos d’algunes implicacions de l’article « Fussió de gel, augment del nivell del mar, i supertormentes» que s’ha publicat a la revista «Atmospheric Chemistry and Physics» (Física i Química atmosfèrica), un article en el qual hi ha 18 coautors excepcionals americans i internacionals. [1]
[1] = http://www.atmos-chem-phys.net/16/3761/2016/acp-16-3761-2016.pdf
Hem descobert informació i una comprensió parcial de les retroalimentacions en el sistema del clima, concretament les interaccions entre l’oceà i els casquets de gel. Aquestes retroalimentacions aixequen qüestions sobre quan aviat passarem punts de no retorn, i les conseqüències no seran reversibles en cap escala de temps que l’home puga conèixer.
Les conseqüències inclouen l’augment de nivell del mar de diversos metres, la qual cosa calculem ocorrerà en aquest segle o al segle pròxim, si les emissions derivades de combustibles fòssils continuen a un nivell alt.
Això significa la pèrdua de totes les ciutats costeres, la majoria de les ciutats grans del món i tota la seva història.
Una amenaça més immediata és la probabilitat d’aturar la circulació termohalina dels oceans a l’atlàntic nord i a als oceans australs. Allí és on les supertormentes apareixen. Deixeu-m’ho explicar.
Estem utilitzant models climàtics globals, dades paleoclimàtiques (amb la història climàtica antiga de la Terra), i observacions modernes de l’oceà i dels casquets polars per estudiar els efectes de la fusió del gel en Groenlàndia [2] i les plataformes de gel de l’Antàrtida (llengües de gel que s’estenen des de l’Antàrtida fins l’Oceà Antàrtic).[3]
Groenlàndia i la Antàrtida estan començant a fondre a causa de l’escalfament global. Per ara s’ha fos només una fracció minúscula, minúscula de la plataforma de gel . Tanmateix, aquesta aigua de desglaç que es vessa a l’oceà a Atlàntic nord i a l’Oceà austral (del sud) està tenint efectes importants. [F16]
Concloem que l’aigua de desglaç vessada a les capes superiors de l’oceà està aturant la formació de la massa d’aigua profunda de l’atlàntic nord i la formació de la massa profunda d’aigua a l’Antàrtida. Això tindrà conseqüències enormes en dècades futures, si es permet l’aturada completa d’aquesta circulació.
El Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de les Nacions Unides, no informa d’aquests efectes, per dues raons. Primer, la majoria de models utilitzats pel IPCC senzillament exclouen el gel que fon. Segon, concloem que la majoria de models, el nostre inclòs, és menys sensible que el món real amb aigua de desglaç afegida, perquè la majoria de models ponderen la mescla a l’oceà amb una d’escala molt petita, la qual redueix l’efecte.
[4] La manifestació en la superfície del alentiment de les circulacions profundes està refredant les aigües de l’Atlàntic Nord, al sud-est de Groenlàndia i les aigües Antàrtiques. Aquests refredaments són importants en el nostre model a la meitat del segle XXI. Tanmateix, per múltiples motius, podem concloure que el món real respon molt més ràpid a l’aigua de desglaç del que els nostres models són capaços de predir.
Primer, deixeu-me dir que el refredament de l’Atlàntic del Nord tindrà greus conseqüències si la circulació de retorn s’atura completament. Els tròpics continuen escalfant-se i el CO2 augmenta. Si l’aigua de desglaç de Groenlàndia atura la formació d’aigua profunda i refreda l’Atlàntic Nord varis graus , el gradient de temperatura horitzontal produirà supertormentes més fortes que qualsevol tormenta viscuda en temps geològics moderns. Tot l’infern s’alliberaria a l’Atlàntic Nord i les terres veïnes.
[5 1st boulder] Tal situació es va produir en l’últim període interglacial, fa 118 mil anys. Els tròpics eren aproximadament 1º C més calents que avui perquè l’eix de rotació de la Terra s’inclinava menys que avui en dia. Les dades de l’oceà mostren que la formació d’aigua profunda es va aturar, l’Atlàntic Nord es va refredar, i hi ha evidencia de potents supertormentes en aquella època, prou potents per provocar ones gegants que van tirar megaroques de 1000 tones [6] a la vora de les Bahames. Alguns científics pensen que aquestes roques poden haver-hi estat mogudes per un tsunami, però presentem múltiples línies que evidencien que les roques i altres característiques geològiques són el resultat de les supertormentes.
Un punt important és que si deixem el gel fonga a Groenlàndia, prou temps per aturar l’AMOC, la circulació de retorn termohalina de l’Atlàntic, serà permanent en la escala humana que ens concern. Caldran varis segles per tal que l’AMOC torni a aparèixer de nou.
Tanmateix, les supertormentes no seran la conseqüència més important de l’escalfament global, si aquest continua augmentant. L’efecte més important serà l’augment del nivell del mar. Aquí també, un anàlisi complet ha de tindre en compte les dades del paleoclima, que ens mostra que els casquets de gel quan es desintegren poden anar de forma ràpida, de forma no lineal, produint l’augment del mar de diversos metres en un segle, fins i tot quan el forçament climàtic és més feble que el forçament climàtic provocat per l’home.
[7] Mostrem amb dades paleoclimàtiques que la majoria de models amb casquets de gel són molt més lents que el món real, en el qual se sap el nivell del mar ha augmentat ràpidament en moltes ocasions. Així que en comptes d’utilitzar un model de casquets de gel, senzillament assumim que quan escalfem l’impuls d’un forçament climàtic creixent obliga la velocitat de fusió del casquet a créixer de forma no lineal. Hem provat diverses velocitats de de creixement alternatives.
El que hem trobat son retroalimentacions amplificant-se, just el que cal per alimentar creixements no lineals. L’aigua del desglaç de Groenlàndia redueix la densitat de l’aigua superficial, per tant es redueix l’enfonsament d’aigua a la part profunda de l’oceà. Mentre l’aigua de desglaç creix s’atura la transportadora de calor oceànica, com Wally Broecker la crida.
Més important, per al nivell de mar és més important el que està passant al voltant de l’Antàrtida. L’enfonsament de l’aigua freda, pesada i salada prop de la costa Antarticita normalment forma la massa profunda d’aigua antàrtica, per això s’està portant aigua relativament aigua tèbia a la superfície, on allibera calor a l’atmosfera.
Ara, mentre l’aigua de desglaç procedent dels casquets de gel augmenta, es tendeix a posar una capa freda de baixa densitat a l’Oceà Antàrtic. Això redueix l’intercanvi amb la superfície, per la qual cosa la calor es queda a l’oceà, elevant la temperatura de l’aigua de l’oceà a la profunditat dels casquets de gel, una retroalimentació amplificadora.
En una perspectiva global, l’aigua de desglaç abocada al voltant de l’ Antàrtida augmenta el desequilibri d’energia del planeta. L’energia afegida entra a l’oceà on està disponible per fondre més casquets de gel.
Aquestes retroalimentacions donen suport a la nostra conclusió que la fusió és una resposta al forçament climàtic i és no lineal. Aquestes retroalimentacions, amb aigua de desglaç induint l’escalfament a sota la superfície també ens ajuda a entendre i obtenir una fotografia compatible de les oscil·lacions climàtiques rapides i no lineals de les dades paleoclimàtiques.
[8] Les dades paleoclimàtiques en mostren clarament que quan els casquets es fonen poden fer-ho de forma molt ràpida. Tanmateix, no coneixem la velocitat característica per a la resposta del casquet de gel als forçaments climàtics creixents. Eventualment els models de casquet de gel ens donaran una resposta, però per ara la nostra millor guia són les observacions.
Malauradament els registres de la creixent pèrdua de massa anual de gel són curts en el temps. Les dades de Groenlàndia encaixen amb un creixement de la velocitat de fusió dels gels que es dobla cada 10 anys o cada 20 anys, però ja Groenlàndia està perdent diversos centenar quilòmetres cúbics de gel cada any.
Les retroalimentacions per Groenlàndia, on la seva superfície es fon, són diferents de les de l’Antàrtida, però hi ha moltes retroalimentacions amplificadores. La resposta de Groenlàndia a escalfament global serà no lineal, però aproximadament amb una velocitat característica de fusió que es doblarà amb el temps.
[9] La pèrdua de massa Antàrtica és més petita. La major part de la fusió procedeix de les plataformes de gel que no es mostren a les mesures dels satèl·lits de mesura d’anomalies gravimètriques. No obstant això, quan les plataformes de gel desapareguen la descarrega de gel no flotant s’accelerarà.
Si la pèrdua de massa de la plataforma de gel dobla la velocitat cada cada 10 anys, l’increment de nivell de l’oceà assolirà l’escala d’un metre en 50 anys, i l’increment del nivell del mar assolirà l’escala de varis metres una dècada més tard. Si la velocitat és dobla cada 20 anys el temps per assolir el metre seria de 100 anys. Els registres de dades són encara massa curts. Però si esperem fins que el món real ens mostre les dades, serà massa tard per evitar l’augment de nivell del mar de diversos metres i la pèrdua de totes les ciutats costeres. Dubte si ja hem passat un punt de no retorn, però francament no estem segurs d’això.
[10] Hi ha una anàloga situació, que crec més imminent, amb la caiguda de la circulació del retorn de la cintra transportadora oceànica. Les regions fredes del sud-est de Groenlàndia i al voltant Antàrtida són signes del començament de l’aturada de l’AMOC (la corrent termohalina a l’hemisferi nord) a l’ Atlàntic nord, i del SMOC (la corrent termohalina a l’hemisferi sud) a l’Antàrtida sud.
Anotem que els efectes de l’aigua de desglaç semblen ocórrer 1 o 2 dècades abans en el món real que en el nostre model. Per què els models són menys sensibles a l’ aigua de desglaç moderada d’avui en dia ? Presentem l’evidència d’una escala de mesclat de l’aigua de l’oceà excessivament menuda en els models, inclòs el nostre.
[11] Un clau en el diagnòstic és el temps de resposta del clima. En 100 anys el nostre model aconsegueix només 60% de la seva resposta d’equilibri. He comprovat tres altres models de clima importants, dos americà i un britànic, trobant igualment respostes lentes. Tanmateix, hem demostrat que el desequilibri d’energia mesurat de la Terra requereix la resposta de 100 anys de clima per assolir aproximadament el 75%, si la sensibilitat del clima de l’equilibri és aproximadament 3°C, com les dades paleoclimàtiques mostren que és el cas.
L’explicació de per què la resposta de superfície és tan lenta en el model és que l’oceà reparteix el calor massa ràpidament a la zona profunda de l’oceà. Aquest excessiu mesclat provoca que els models siguen menys sensibles a l’aigua de desglaç abocada a la superfície de l’oceà, que tendeix a mesclar-se de forma massa ràpida.
Hi ha altra dada, a més del desequilibri energètic de la Terra, que dona suport a la nostra interpretació, incloent la sensibilitat del paleoclima al forçat de l’aigua de desglaç. Tanmateix, hi ha un article recent que és especialment important, de Winton i altres (2014), que mostra que un model amb 0.1° resolució, es prou bo per resoldre els moviments de l’oceà a petita escala i evitar la mescla amb paràmetres, produeix una resposta de la temperatura de la superfície al voltant d’un quart més gran després de 50-100 anys, compatible amb la nostra interpretació.
Seria útil si tots els models ens mostraren la seva funció de resposta climàtica de la superfície, així com la seva sensibilitat climàtica d’equilibri, i examinar la sensibilitat del model a un estàndard d’injecció d’aigua de desglaç de velocitat creixent. [4]
La rellevància és que jo crec que ja estem presenciant el començament d’aquest refredament de Groenlàndia al sud-est i el refredament al voltant de l’Antàrtida en resposta a l’aigua de desglaç provinent de la fusió del gel.
[10] En aquest cas hem observat que el refredament al sud-est de Groenlàndia i l’escalfament addicional al llarg de la costa est dels Estats Units no són fluctuacions naturals, quan s’alenteix l’AMOC (circulació termohalina ) es produeixen ambdues.
Aquesta interpretació implica que l’aigua de desglaç de Groenlàndia ja està tenint efectes significatius. L’aigua tèbia al llarg de la Costa Est (dels EE.UU.) és la raó per la qual l’huracà «Sandy» va mantindre vents amb la força típica dels huracans quan va arribar a l’àrea de Nova York – l’oceà Atlàntic local estava al voltant de 3ºC més calent del que és normal. Aquesta aigua de mar inusualment càlida també ha estat capaç de proporcionar la humitat a les tempestes de neu rècord en els darrers anys.
Aquests són efectes molt petits comparats amb el que passarà si l’AMOC (circulació termohalina ) s’atura per complet.
Així que la qüestió sorgeix un altre cop: Hem passat un punt de no retorn, és la fusió del gel irreversible per augmentar fins que l’AMOC (circulació termohalina) s’ature , és aquesta la conclusió inevitable ? Jo ho dubte, però és possible, depenent de com ràpidament disminuïm el forçaments als quals sotmetem el clima de la Terra.
Pense que la conclusió és clara. Estem en la posició de provocar potencialment un dany irreparable als nostres fills, néts i futures generacions.
Aquesta és una situació tràgica – perquè és innecessària. Podrem suprimir progressivament les emissions de combustibles fòssils sols si llevem els permisos a la industria fòssil per utilitzar l’atmosfera com un abocador lliure per als seus residus. Si augmentem els costos de les companyies de combustibles fòssils , podrem anar incrementant el nombre de companyies d’energies netes – si es fa bé es podria estimular l’economia i crear llocs de treball. Però eixa és una història per un altre dia.
Una nota final. Aquesta és una història complexa, però amb implicacions pràctiques importants. Pense que el públic de vegades malinterpreta les nostres discussions de ciència, com es fa la recerca. L’escepticisme és l’element vital de la ciència. Pots estar segur molts científics, de fet, la majoria dels científics, trobaran alguns aspectes en el nostre article que interpretaran de forma diferent. Això és completament normal. Cal temps per tal que les conclusions es posen en comú i els detalls es solucionen.
Així que després que hages parlat amb un científic d’aquest tema, fes-li un pregunta final. Està d’acord en que hem arribat a una situació perillosa? Creieu que podem estar arribant a un punt de no retorn, una situació en què els nostres fills hereten un sistema climàtic que experimentaran canvis que estaran fora del seu control, canvis que provocaran dany irreparables?
Gràcies per escoltar.
